TEMPS D’INCERTESES

Normalment cada setmana em costa escollir el tema, però des de fa dues setmanes hi ha més temes que temps i espai.

La setmana passada fou la setmana de les refundacions: uns volien refundar el capitalisme i altres volien refundar el comunisme. Els primers van sortir amb una munió de velles receptes, els altres sense líder per continuar.

Aquesta setmana les qüestions continuen més o menys similars. Abans d’acabar l’assemblea d’IC ja sabem els resultats dels canvis actuals i futurs. Reconeixement d’errors: pocs. Governar i fer d’oposició al mateix temps sempre ha estat força difícil, més que un líder necessiten un equilibrista.

D’altra banda una cadena televisiva privada ens han obsequiat amb unes entrevistes a malefactors social que han cobrat unes escandaloses sumes de diners, mentre la bona gent s’ho mira estupefacte. A tot això cal afegir les polèmiques sobre el cost de l’obra de Miquel Barceló i la partida d’on han sortit els diners, l’actuació de Garzon, la llei d’educació...

Ens hem convertit en el país de la polèmica permanent o hi ha massa polèmica per a un país? Ens hem tornat més crítics? Són cortines de fum per desviar–nos de les preocupacions importants? Algú ha decidit diversificar les polèmiques, perquè no ens capfiquéssim en les de sempre? Ens interessa més el que passa? El temps ho dirà. Apassionant. Ja era hora.

LA VAGA A L'ENSENYAMENT NO UNIVERSITARI

El passat dijous 13 de novembre, l’ensenyament va quedar parcialment paralitzat. Dues centrals sindicals van convocar vaga i dues no (UGT-CCOO). El resultat com sempre un ball de xifres en funció dels que presentaven les dades: per als sindicats, la participació fou del 50%, per al Departament d’Educació d’un 17%. Els sindicats que varen signar el Pacte per l’Educació no van convocar la vaga, els que no varen signar el pacte han convocat la vaga (USTEC, CGT i ASPEPC).

Els motius: la propera tramitació de la Llei d’Educació al Parlament de Catalunya. Totes les lleis recullen una part de les demandes socials dels col•lectius, en aquest cas també hi ha velles aspiracions del col•lectiu docent. Totes les lleis presenten novetats que els col•lectius d’afectats detecten ràpidament com possibles nous problemes, aquesta també, però jo voldria destacar alguns aspectes positius en relació amb la formació del professorat, l’accés, l’autonomia dels centres, l’avaluació de centres, docents i equips directius...

Ara la Llei és al Parlament, la tramitació durarà mesos. Tots els grups parlamentaris, menys PP i CpC que han presentat esmena a la totalitat, intentaran millorar la llei amb les seves aportacions. Després de canvis i més canvis en el marc de l’educació fóra bo tenir una llei per a molts anys amb el suport d’un ampli segment de la societat, és a dir, amb la majoria de grups parlamentaris i la comunitat educativa. Al cent per cent no podrà ser, però que sigui amb una majoria àmplia. Ara no queda més remei que esperar la votació i veure qui vota i qui s’absté i esperar un progrés adequat per força temps.

UCRAÏNA

D’Ucraïna només vàrem visitar-ne la capital Kiev, la ciutat més gran d’Ucraïna. Kiev és una de les ciutats més antiga d’Europa. Durant la invasió mongola quedà reduïda a ruïnes, altra vegada durant la II GM, posteriorment reconstruïda i durant l’època soviètica va ser la tercera ciutat important de l’URSS.

És una ciutat grandiosa amb un metro que funciona al minut, és a dir, el temps entre un metro i un altre és un minut exacte. Jo era una mica incrèdula i esperà el minut per comprovar la veracitat i vaig poder comprovar-ho. Mirà les vies, les andanes..., per veure si troba el secret d’aquest meravellós funcionament i podia donar algun consell a l’hereu del cap i casal i aconseguir aquesta meravella per a Barcelona. El disseny és exacte al metro de Moscú, és a dir, la mateixa decoració..., amb unes escales mecàniques que baixen i baixen i una “camarada” que encara vigila el comportament dels viatgers i crida l’atenció ràpidament a algun ximplet, per tant tothom es comporta políticament correcta.

Per què tothom paga als tramvies de Kiev? Una tarda passejant en tramvia, lluny, molt lluny del centre de la ciutat va parar el tramvia en mig del no res i el conductor es dirigí als joves que no havien validat el bitllet i els cridà l’atenció. Un cop restablert l’ordre, el tramvia reprengué el trajecte tot cofoi.

Passejades i més passejades van completar les estades per Kiev, evidentment que amb una sorprenent visita a la plaça on tingué lloc la revolució taronja que tantes expectatives aixecà. De tot aquell moviment, crec que només queda la desolació o dissolució. Els únics que només miren el futur són els joves. Per tot arreu vèiem el mateix escenari: la majoria dels petits negocies eren dirigits per joves entre els 25 i 35 anys. Ucraïna és el país de les oportunitats, gairebé tot està per fer i inventar, però es veuen els canvis.

En lloc d’anar a la ciutat fantasmagòrica de Txernòbil vàrem visitar el museu. Les conseqüències d’un accident nuclear són esfereïdores: més de mig milió de morts directes, més les seqüeles que encara es produeixen: naixements d’infants malalts, desenvolupament de càncers i mutacions genètiques de tot tipus.

Un altre dia coincidirem amb la visita de la màxima autoritat de l’església ortodoxa. Vàrem constatar la religiositat de la població que s’expressa sense cap tipus d’alegria externa. Vàrem observà molts joves d’estètica skin i no vàrem saber si era ètica o estètica.

Per altres informacions podeu consultar qualsevol guia. I vet aquí un gos, vet aquí un gat que el conte s’ha acabat.

PD: mig hora més tard d’arribar al Prat era de nou a casa. Engegà el televisor per escoltar les notícies, les novetats i per un instant pensà que la imatge s’havia congelat durant quinze dies.

MOLDÀVIA III

Quan vaig tornar del viatge, en David em preguntà on havia estat i en comentar-li els llocs em digué a Moldàvia, però si no és... És curiós, uns tenen el dret a reivindicar el que volen ser i al mateix temps són capaços de qüestionar l’existència dels altres.

De Romania vàrem anar a la capital (Chisnau) anomenada també Bessaràbia en altres temps, el seu territori ha estat moneda de canvi de diverses treves i per tant els sentiments identitaris es divideixen entre els que volen ser romanesos, moldaus o russos, especialment els de la zona de Transnístria que no vàrem visitar.

Chisnau és una capital novella, tots els edificis importants del país són a la mateixa gran avinguda, hi ha restes de l’escultura sinistra del realisme socialista i símbols de l’antic règim per tot arreu. Diuen que la meitat dels infants tenen al pare o la mare fora del país i passen anys sense contacte. Les màfies campen per tot arreu, prometen feines interessants a les joves i un cop al país de destí són venudes per treballar a la prostitució. Les ONG estan fent una feina força interessant advertint aquest tipus de perills.

Ens instal•larem en un magnífic (per fora) hotel de l’època soviètica. Per dintre era una altra cosa. No fou per nostàlgia, fou perquè no vàrem trobar un altre. Per dins no funcionava res i tot estava a punt de dimitir. Jo crec que haurien de conservar algun establiment d’aquestes característiques, per allò de la memòria. Abans havíem entrat en un altre, al vestíbul hi havia la típica botiga de records soviètics que satisfaria totes les delícies dels nostàlgics més exigents, les habitacions eren caríssimes.

Diuen que el país viu de tres coses: les subvencions de Rússia, del contraban de tabac i del tràfic de droga (és una ruta important d’entrada de droga a Europa procedent d’altres països més llunyans). Les subvencions no vaig ser capaç de captar-les, el tabac baratíssim, un euro el paquet i la droga em vaig fer una petita idea. És el país més pobre d’Europa.

Transnístria internacionalment està considerada part de Moldàvia. Van declarar la independència un dos de setembre de fa alguns anys, tenen moneda i passaport propi, la comunitat internacional no els ha reconegut, Rússia sí. Més de trenta nacionalitats i voluntat de construir un futur plegats però, independents dels països veïns. La seva capital és Tiraspol tots junts sumen més de 600.000, (majoritaris els russos, moldaus i romanesos). La seva llengua és el moldau: romanès en versió ciríl•lic.

ELS ROMANÍS II

Aquest matí el Josep Maria ha preguntat a l’espai del bloc, si els propers lliuraments els pensava fer l’estiu vinent, no era aquesta la meva intenció, diversos fets aliens a la meva voluntat han produït una recessió en el meu bloc. Reprenc l’activitat.

Tenia ganes de veure in situ l’ètnia marginada més gran d’Europa: els romanís. El seu viatge començà al segle IX des de la regió del Punjab cap a Europa. Al segle XIII s’havien assentat a tot el territori europeu i de forma especial als Balcans. Han conservat la seva cultura i tradicions (majoritàriament oral), la llengua: el romaní (indoirànica), caló a casa nostra, una de les més antigues del món. Es calcula que viuen uns catorze milions a tota Europa i són els gran oblidats de la guerra dels Balcans. Durant l’època comunista gaudien de certs “privilegis” venda de flors, cistelleria, bandes de música, teatre ambulant, oficis tradicionals... Amb la caiguda del règim comunista han quedat més desemparats que mai.

Capítol a part mereix la seva música (en sóc una entusiasta) Les seves melodies han quedat recollides a les pel•lícules de Kosturica El tiempo de los gitanos, Gato negro, gato blanco, vaig tenir la gran sort de poder escoltar algunes orquestres en diversos llocs.

A Romania, feien ostentació d’etnicitat, potser és única cosa que podien fer. Els vestits de les dones recorden els utilitzats per les dones kurdes, porten unes trenes llargues embolicades amb cintes de colors que es barreja amb el negre del seu cabell.

A la zones rurals, magnifiques, vaig veure a l’entrada de les cases el símbol del poble romaní. A la capital observà com la policia municipal els expulsava dels indrets cèntrics i en una altra ciutat (Iasi) vaig veure l’únic incident de tot el viatge entre un jove i un home gran a la pujada d’un tramvia, un dels dos d’aspecte romaní, en un instant tothom va prendre partit a favor d’un o de l’altre i les discussions van durar força estona. Les úniques persones tipus onu-casos-blaus, nosaltres. Una flor no fa estiu, ni dues primavera, però sospitós, lleig.

No voldria marxar de Romania sens fer un detall de la regió de Moldàvia amb els monestirs i esglésies pintades per fora i per dintre, una meravella.