Maite Moreno

UN PASSEIG PER L’ARGEL

2009-04-16T11:29:00.000-07:00

Un viatge comença quan prens contacte amb la burocràcia. En aquest cas semblava molta, però finalment els tràmits es van accelerar i vàrem aconseguir tota la documentació necessària per entrar al país. Mai havia visitat un país amb tanta documentació.

A menys de dues hores de l’aeroport del Prat es troba la bella ciutat blanca i blava de l’Argel. És una ciutat mediterrània, mirant al mar, tranquil•la, sense sorolls, amb absència de música, amb policia i controls a tots els carrers i amb campanya electoral que no despertava grans il•lusions. En total es presentaven 6 candidats. Hi havia poques persones als espais dedicats al candidat guanyador (Buteflika per tercera vegada). L’oposició (FFS) cridaven a l’abstenció.

La ciutat de l’Alger sembla aturada en el temps. Un dia va ser blanca i blava i avui guarda a la memòria aquests colors. El nom dels carrers, el noms dels “liceus” ens recordaven antics temps. La casbah, declarada patrimoni de la humanitat, la part més costeruda de la ciutat, amb carrers estrets, amb edificacions altes i antigues, de color terrós, la vaig visitar amb prudència, no podia deixar de pensar en la pel•lícula La batalla d’Alger.

Un matí, un taxista ens portà a diversos indrets de la ciutat i ens oferí la possibilitat de visitar la mesquita més antiga de la ciutat situada a la casbah. Tenia diverses estances i mantenia el desnivell de l’indret. Entre destí i destí, ens explicava l’autoria de les construccions més emblemàtiques de la capital, es limità a citar a turcs i francesos.

En total han estat quatre dies de llargues excursions per una ciutat molt accessible per les seves distàncies, amb aturades als petits museus i amb temps suficient per poder observar des de les terrasses dels cafès la vida quotidiana.

A la tornada, vaig trigar hores en assimilar els canvis: pluges constants, canvis en el govern i els pirates enfadats.

EMBOLICA QUE FA FORT

2009-03-30T02:24:00.000-07:00

De Kosovo no us en puc dir gran cosa més, perquè l’embolic és considerable. Hi ha declaracions per a tothom i una voluntat quasi unitària de demostrar que la independència no és raonable i ningú relaciona la independència de Kosovo amb la guerra dels Balcans. Europa, quan pensa en Kosovo, ho fa en clau interior de cada país, ho això diuen, és clar, perquè si pensessin en el conjunt, haurien de reconèixer que durant la guerra dels Balcans no van actuar.

Dels estudiants, hi ha un vídeo a la xarxa força il•lustratiu per completar les informacions. Déu n’hi do. L’estratègia del canvi de recorregut de l’última manifestació boníssima. Bolonya no és el mal de tots els desastres en qüestió educativa. Algú no ha fet la feina, no ha explicat el tema amb els detalls. Bolonya no és res més que l’intent d’organitzar un espai europeu de l’educació superior. La política de beques, el preu dels crèdits, dels màsters..., és responsabilitzat de cada govern. Europa no imposa el preu de les taxes universitàries, ni la dispersió de les manifestacions, això és cosa nostra.

En relació amb el català, el ple del Parlament Europeu ha tret totes les il•lusions als esforços realitzats del PP en la comissió de cultura, per tal d’aconseguir que la immersió lingüística fos declarada una pràctica educativa no apropiada. Ara suposo que ja no els interessa el tema, l’han canviat per un altre: la futura llei de l’avortament.

Unes mini vacances són un temps molt apropiat per a la reflexió de tot tipus.

UNA SETMANA ATAPEÏDA

2009-03-22T12:12:00.000-07:00

La setmana passada començava com sempre, amb opinions sobre la crisi i les possibles solucions, però, a partir de dimecres les notícies excepcionals s’amunteguen.

Dimecres, la policia autonòmica entrà a la UB i acabà amb quatre mesos d’ocupació per part d’uns joves amb la pretensió de derogar els acords de Bolonya. Els enfrontaments, més propis d’altres temps, van acabar amb un nombre important de ferits entre estudiants, ciutadania, policia i 30 periodistes. Aquest cop les critiques al conseller Saura li han caigut per totes bandes, inclòs les de les pròpies files. A més a més, incomprensiblement va fer pública l’oferta quantitativa del finançament, la qual cosa també ha provocat tot tipus de comentaris. Era una cortina de fum o una estratègia ben calculada? No ho sé.

Més tard, coneixíem el resultat del referèndum (UGT) de SEAT, el referèndum de la divisió sindical i amb el resultat a favor de la proposta arribà també la unitat de les centrals (UGT-CCOO). Estem més a prop de la producció del nou model?

Quasi coincident en el temps, (dijous) els mestres anaven a la vaga -tres en un any- per mostrar el rebuig -no a Bolonya- sinó a la llei catalana d’educació, per un seguit d’aspectes que volen modificar i per tant negociar. Alguna cosa haurà de fer el Conseller d’Educació si vol la pau a les aules i al Parlament, per què la llei s’haurà d’aprovar? Què faran ER i IC al Parlament el dia de la votació si Ernest Maragall no modifica la llei?

Altra cop Kosovo, marxen, no marxen, ara potser serà d’aquí un any, de reconeixement res de res i de sortida immediata tampoc, de Kosovo, no de l’OTAN.

Com veieu la setmana ha estat distreta i insòlita. La Santa sembla que també ho serà, ja que les processons comptaran amb possibles protestes contra la futura llei de l’avortament. Fins la setmana vinent.

FUGINT DE L'AVORRIMENT

2009-03-01T23:47:00.000-08:00

Fugint de l’avorriment i la monotonia de les notícies vaig decidir anar-me’n a Europa a veure el temps que feia i vés per on que vaig trobar notícies més pertorbadores que les publicades a casa.

La primera és de dijous 5 de febrer. És una resolució de recomanació a tots els països de la UE perquè reconeguin la independència de Kosovo. La recomanació es va aprovar amb 424 vots a favor, 133 en contra i 24 abstencions. Dels 27, hi ha 5 països que encara no ho han fet: Grècia, Xipre, Romania, Eslovènia i Espanya. De Grècia i Xipre ho entenc, de Romania i Eslovènia també, però d’Espanya? Ja sé que els arguments explicats són que vulnera la legalitat vigent, però és un argument massa feble. A la resta de països, majoria, 22, no els preocupa la legalitat vigent?

La segona, fa pocs dies es va aprovar un informe a favor del multilingüisme a la comissió de cultura. L’eurodiputat del PP Luís Herrero aprofità per introduir una esmena en contra de la immersió lingüística i el dret a escollir la llengua d’aprenentatge. Mentre els eurodiputats catalans volien suprimir tota referència a la immersió lingüística, els eurodiputats espanyols es van abstenir. Caòtic. Resultat, s’aprova l’informe. Si la memòria a curt termini no em falla, el Consell d’Europa valorà positivament el programa d’immersió. Alguns països europeus han valorat l’experiència, Ara aquest informe s’ha d’aprovar al ple durant el mes de març. Si ho arribo a saber em quedo a casa.

L'ODISSEA DE BARCELONA

2009-02-18T11:52:00.000-08:00

L’odissea d’aquesta setmana al transport públic de Barcelona és comparable a la pràctica dels esports de risc. Necessito una assegurança especial?

Tot comença amb l’intent de agafar el primer carrilet que arriba a l’estació, ai!, potser he de dir L8 i per tant ja ha arribat el metro a Sant Boi? No sempre és possible agafar el primer, sovint és ple i cal esperar un segon carrilet-metro, perquè la conversió de carrilet a metro s’ha fet de la següent manera: abans teníem carrilet cada 7 minuts i portaven més vagons, ara cada 5 minuts, però són més curts, resultat? No cal que l’expliqui.

L’aventura continua: plaça Espanya fins a Catalunya. Aquest matí el metro ens ha expulsat a Urgell. Anava tant ple que no es podien tancar les portes i finalment s’han espatllat. Comentaris: ho fan expressament, aquesta setmana s’atura una bona estona a cada estació. Hospitalitat als congressistes de Montjuïc? Resultat: vint minuts tard a la feina que hauré de recuperar. Puc enviar la factura on correspongui? De moment només per fer-los saber el cost.

L’aventura finalitza: he arribat sa i estalvi a la feina i amb la cartera a la bossa. Tot un èxit. Algú no podrà dir el mateix, encara que avui ni els carteristes tenien espai per l’acció. Potser és la solució als robatoris del metro?

ANY 2013

2009-01-26T23:12:00.000-08:00

Ahir a la nit el govern espanyol i el govern català van arribar a un acord sobre el finançament. L’acord contempla el deute històric i ambdós governs es feliciten, conscients que han entrat en el llibre dels guiness. Les negociacions han estat costerudes: més de cinc anys.

Les negociacions van començar a l’any 2008 i van durar tot el mandat del govern tripartit (2006-2010). Per part del govern català, l’any 2010, van quedar aturades per les eleccions. Tots els partits d’esquerra portaven en els seus programes electorals la necessitat de continuar amb les negociacions fins aconseguir un finançament apropiat per a Catalunya.

El govern espanyol les va suspendre a l’any 2012 pels mateixos motius. Un cop finalitzades les eleccions generals van prosseguir les negociacions a petició del govern català, amb les recomanacions de la Unió Europea i el suport d’Obama.

L’acord tindrà una vigència limitada, fins al setembre de 2014.

LES CONTROVERTIDES ACTUACIONS DEL CONSELLER

2009-01-14T10:43:00.000-08:00

No sé si hi ha una campanya orquestrada cap al conseller Saura, però les seves actuacions són, si més no, força polèmiques i continuades.

Encara no fa tres dies de la seva presència a la manifestació de Barcelona, que ja tenim una altra actuació controvertida (la reducció de velocitat) contestada per part de la classe política i qüestionada pels experts com a mesura poc efectiva si no va acompanyada d’altres accions. Quan es disposarà d’estudis per saber si les mesures adoptades donen els fruits desitjats?

En la vida quotidiana, quan una persona comet un error o errors rectifica i pren nota per no repetir-los. En la vida quotidiana la gent s’equivoca i ho reconèixer. En la vida quotidiana ens equivoquem, però amb mesura. I els polítics, no s’equivoquen mai? Doncs, sembla ser que no. En política són els altres que no ho han entès, o són massa crítics, o no estan mai contents, o bé (alguns) organitzen campanyes contra el conseller. La culpa sempre és dels altres, com les criatures.

Segurament les coses són més senzilles. En la vida quotidiana apliquem alguns raonaments que funcionen força bé, és a dir, pensem les accions, les valorem, les realitzem i assumim les conseqüències. Ah! I de tant en tant, fem alguna renúncia. Consells de tota la vida.

ELS REIS NO VINDRAN

2009-01-05T10:45:00.001-08:00

Us comunico que aquest any els reis mags d’Orient no vindran per problemes en els territoris i no han aconseguit els visats.

A Occident s’han quedat atordits i han decidit enviar un estol d’ambaixadors per tal d’observar la situació.

El primer serà el Sarko, com que els reis parlen arameu no s’entendran.
La segona delegació serà la UE, com que parlin el que parlin no els entén ningú, tampoc trobaran cap solució.
El tercer hauria de ser Putin, però té massa feina amb els “seus”.
El quart hauria de ser Bush, però està fent les maletes, a més a més, ja el coneixen i no el volen ni veure i l’altre està mussol.
És per això que davant tanta inutilitat ens demanen alguns suggeriments, podem aprofitar per demanar-los algunes coses, jo us animo a fer-ho, però com som molts han de ser poques, però interessants.

Jo els he demanat:
Fa més de quaranta-cinc anys que ningú intenta resoldre res, ho podríeu intentar vosaltres?
Després podríeu enviar a la lluna als talibans, són extraterrestres, les dones us ho agrairíem.

Podeu continuar les peticions durant tot el mes de gener.

LA CRISI D’IDEES

2008-12-06T07:18:00.000-08:00

Acabo de llegir l’article d’ahir (5 de desembre) de Quim Monzó a La Vanguardia sobre els arbres ecològics de Barcelona. Els esquifits arbres han costat 214.000 euros per sis avets, és a dir, més 35.000 euros per cadascun. La genial idea és de la responsable de medi ambient de l’ajuntament de Barcelona, no sé si ella sola o amb ajuda.

Els arbres estan situats per diversos llocs de la ciutat, jo només he vist el de la plaça Espanya, lleig, no m’agrada, hi ha un altre davant el mercat de Santa Caterina. En èpoques de crisi s’hauria de governar amb imaginació, bé una mica, sempre. Amb imaginació i participació ciutadana es poden fer moltes coses amb pocs diners. I després diuen que som poc participatius... Ara, potser l’any vinent els podrem muntar amb les bosses de plàstic: resolució de la comissió? Si estiguéssim en època de sequera ens haguessin explicat que no necessitaven aigua.

Si volen treballar pel medi ambient que ens expliquin: què passa amb les centrals nuclears a Catalunya? Que proposin un debat seriós abans que sigui massa tard. Aquest és el tema que preocupa a molta gent.

LES BOSSES DE PLÀSTIC

2008-12-03T11:02:00.000-08:00

A partir de l’any vinent les bosses de plàstic s’hauran de pagar. La mesura vol reduir l’ús i abús de les bosses que tant perjudiquen al medi ambient.

Els ecologistes consideren la mesura insuficient, perquè ja fa massa temps que es parla i no s’actua. Res es diu de la quantitat d’embolcalls dels productes comercials d’ús quotidià, poques botigues emboliquen amb paper, poques recullen bosses per reciclar i poques no lliuren res.

Hi ha països propers que ja fa anys que van resoldre el tema amb diferents alternatives que van des del pagament, la inexistència o la prohibició. Mentre no arriba la mesura final: les podem rebutjar i començar a assajar les compres amb bosses pròpies.

Els canvis d’hàbits sempre són complicats, però en aquesta ocasió val la pena l’esforç. El planeta ens ho agrairà i reduirem les visites als contenidors.

2008-11-23T11:51:00.000-08:00

TEMPS D’INCERTESES

Normalment cada setmana em costa escollir el tema, però des de fa dues setmanes hi ha més temes que temps i espai.

La setmana passada fou la setmana de les refundacions: uns volien refundar el capitalisme i altres volien refundar el comunisme. Els primers van sortir amb una munió de velles receptes, els altres sense líder per continuar.

Aquesta setmana les qüestions continuen més o menys similars. Abans d’acabar l’assemblea d’IC ja sabem els resultats dels canvis actuals i futurs. Reconeixement d’errors: pocs. Governar i fer d’oposició al mateix temps sempre ha estat força difícil, més que un líder necessiten un equilibrista.

D’altra banda una cadena televisiva privada ens han obsequiat amb unes entrevistes a malefactors social que han cobrat unes escandaloses sumes de diners, mentre la bona gent s’ho mira estupefacte. A tot això cal afegir les polèmiques sobre el cost de l’obra de Miquel Barceló i la partida d’on han sortit els diners, l’actuació de Garzon, la llei d’educació...

Ens hem convertit en el país de la polèmica permanent o hi ha massa polèmica per a un país? Ens hem tornat més crítics? Són cortines de fum per desviar–nos de les preocupacions importants? Algú ha decidit diversificar les polèmiques, perquè no ens capfiquéssim en les de sempre? Ens interessa més el que passa? El temps ho dirà. Apassionant. Ja era hora.

LA VAGA A L'ENSENYAMENT NO UNIVERSITARI

2008-11-16T11:48:00.001-08:00

El passat dijous 13 de novembre, l’ensenyament va quedar parcialment paralitzat. Dues centrals sindicals van convocar vaga i dues no (UGT-CCOO). El resultat com sempre un ball de xifres en funció dels que presentaven les dades: per als sindicats, la participació fou del 50%, per al Departament d’Educació d’un 17%. Els sindicats que varen signar el Pacte per l’Educació no van convocar la vaga, els que no varen signar el pacte han convocat la vaga (USTEC, CGT i ASPEPC).

Els motius: la propera tramitació de la Llei d’Educació al Parlament de Catalunya. Totes les lleis recullen una part de les demandes socials dels col•lectius, en aquest cas també hi ha velles aspiracions del col•lectiu docent. Totes les lleis presenten novetats que els col•lectius d’afectats detecten ràpidament com possibles nous problemes, aquesta també, però jo voldria destacar alguns aspectes positius en relació amb la formació del professorat, l’accés, l’autonomia dels centres, l’avaluació de centres, docents i equips directius...

Ara la Llei és al Parlament, la tramitació durarà mesos. Tots els grups parlamentaris, menys PP i CpC que han presentat esmena a la totalitat, intentaran millorar la llei amb les seves aportacions. Després de canvis i més canvis en el marc de l’educació fóra bo tenir una llei per a molts anys amb el suport d’un ampli segment de la societat, és a dir, amb la majoria de grups parlamentaris i la comunitat educativa. Al cent per cent no podrà ser, però que sigui amb una majoria àmplia. Ara no queda més remei que esperar la votació i veure qui vota i qui s’absté i esperar un progrés adequat per força temps.

UCRAÏNA

2008-11-01T13:54:00.000-07:00

D’Ucraïna només vàrem visitar-ne la capital Kiev, la ciutat més gran d’Ucraïna. Kiev és una de les ciutats més antiga d’Europa. Durant la invasió mongola quedà reduïda a ruïnes, altra vegada durant la II GM, posteriorment reconstruïda i durant l’època soviètica va ser la tercera ciutat important de l’URSS.

És una ciutat grandiosa amb un metro que funciona al minut, és a dir, el temps entre un metro i un altre és un minut exacte. Jo era una mica incrèdula i esperà el minut per comprovar la veracitat i vaig poder comprovar-ho. Mirà les vies, les andanes..., per veure si troba el secret d’aquest meravellós funcionament i podia donar algun consell a l’hereu del cap i casal i aconseguir aquesta meravella per a Barcelona. El disseny és exacte al metro de Moscú, és a dir, la mateixa decoració..., amb unes escales mecàniques que baixen i baixen i una “camarada” que encara vigila el comportament dels viatgers i crida l’atenció ràpidament a algun ximplet, per tant tothom es comporta políticament correcta.

Per què tothom paga als tramvies de Kiev? Una tarda passejant en tramvia, lluny, molt lluny del centre de la ciutat va parar el tramvia en mig del no res i el conductor es dirigí als joves que no havien validat el bitllet i els cridà l’atenció. Un cop restablert l’ordre, el tramvia reprengué el trajecte tot cofoi.

Passejades i més passejades van completar les estades per Kiev, evidentment que amb una sorprenent visita a la plaça on tingué lloc la revolució taronja que tantes expectatives aixecà. De tot aquell moviment, crec que només queda la desolació o dissolució. Els únics que només miren el futur són els joves. Per tot arreu vèiem el mateix escenari: la majoria dels petits negocies eren dirigits per joves entre els 25 i 35 anys. Ucraïna és el país de les oportunitats, gairebé tot està per fer i inventar, però es veuen els canvis.

En lloc d’anar a la ciutat fantasmagòrica de Txernòbil vàrem visitar el museu. Les conseqüències d’un accident nuclear són esfereïdores: més de mig milió de morts directes, més les seqüeles que encara es produeixen: naixements d’infants malalts, desenvolupament de càncers i mutacions genètiques de tot tipus.

Un altre dia coincidirem amb la visita de la màxima autoritat de l’església ortodoxa. Vàrem constatar la religiositat de la població que s’expressa sense cap tipus d’alegria externa. Vàrem observà molts joves d’estètica skin i no vàrem saber si era ètica o estètica.

Per altres informacions podeu consultar qualsevol guia. I vet aquí un gos, vet aquí un gat que el conte s’ha acabat.

PD: mig hora més tard d’arribar al Prat era de nou a casa. Engegà el televisor per escoltar les notícies, les novetats i per un instant pensà que la imatge s’havia congelat durant quinze dies.

MOLDÀVIA III

2008-11-01T13:43:00.000-07:00

Quan vaig tornar del viatge, en David em preguntà on havia estat i en comentar-li els llocs em digué a Moldàvia, però si no és... És curiós, uns tenen el dret a reivindicar el que volen ser i al mateix temps són capaços de qüestionar l’existència dels altres.

De Romania vàrem anar a la capital (Chisnau) anomenada també Bessaràbia en altres temps, el seu territori ha estat moneda de canvi de diverses treves i per tant els sentiments identitaris es divideixen entre els que volen ser romanesos, moldaus o russos, especialment els de la zona de Transnístria que no vàrem visitar.

Chisnau és una capital novella, tots els edificis importants del país són a la mateixa gran avinguda, hi ha restes de l’escultura sinistra del realisme socialista i símbols de l’antic règim per tot arreu. Diuen que la meitat dels infants tenen al pare o la mare fora del país i passen anys sense contacte. Les màfies campen per tot arreu, prometen feines interessants a les joves i un cop al país de destí són venudes per treballar a la prostitució. Les ONG estan fent una feina força interessant advertint aquest tipus de perills.

Ens instal•larem en un magnífic (per fora) hotel de l’època soviètica. Per dintre era una altra cosa. No fou per nostàlgia, fou perquè no vàrem trobar un altre. Per dins no funcionava res i tot estava a punt de dimitir. Jo crec que haurien de conservar algun establiment d’aquestes característiques, per allò de la memòria. Abans havíem entrat en un altre, al vestíbul hi havia la típica botiga de records soviètics que satisfaria totes les delícies dels nostàlgics més exigents, les habitacions eren caríssimes.

Diuen que el país viu de tres coses: les subvencions de Rússia, del contraban de tabac i del tràfic de droga (és una ruta important d’entrada de droga a Europa procedent d’altres països més llunyans). Les subvencions no vaig ser capaç de captar-les, el tabac baratíssim, un euro el paquet i la droga em vaig fer una petita idea. És el país més pobre d’Europa.

Transnístria internacionalment està considerada part de Moldàvia. Van declarar la independència un dos de setembre de fa alguns anys, tenen moneda i passaport propi, la comunitat internacional no els ha reconegut, Rússia sí. Més de trenta nacionalitats i voluntat de construir un futur plegats però, independents dels països veïns. La seva capital és Tiraspol tots junts sumen més de 600.000, (majoritaris els russos, moldaus i romanesos). La seva llengua és el moldau: romanès en versió ciríl•lic.

ELS ROMANÍS II

2008-11-01T13:03:00.000-07:00

Aquest matí el Josep Maria ha preguntat a l’espai del bloc, si els propers lliuraments els pensava fer l’estiu vinent, no era aquesta la meva intenció, diversos fets aliens a la meva voluntat han produït una recessió en el meu bloc. Reprenc l’activitat.

Tenia ganes de veure in situ l’ètnia marginada més gran d’Europa: els romanís. El seu viatge començà al segle IX des de la regió del Punjab cap a Europa. Al segle XIII s’havien assentat a tot el territori europeu i de forma especial als Balcans. Han conservat la seva cultura i tradicions (majoritàriament oral), la llengua: el romaní (indoirànica), caló a casa nostra, una de les més antigues del món. Es calcula que viuen uns catorze milions a tota Europa i són els gran oblidats de la guerra dels Balcans. Durant l’època comunista gaudien de certs “privilegis” venda de flors, cistelleria, bandes de música, teatre ambulant, oficis tradicionals... Amb la caiguda del règim comunista han quedat més desemparats que mai.

Capítol a part mereix la seva música (en sóc una entusiasta) Les seves melodies han quedat recollides a les pel•lícules de Kosturica El tiempo de los gitanos, Gato negro, gato blanco, vaig tenir la gran sort de poder escoltar algunes orquestres en diversos llocs.

A Romania, feien ostentació d’etnicitat, potser és única cosa que podien fer. Els vestits de les dones recorden els utilitzats per les dones kurdes, porten unes trenes llargues embolicades amb cintes de colors que es barreja amb el negre del seu cabell.

A la zones rurals, magnifiques, vaig veure a l’entrada de les cases el símbol del poble romaní. A la capital observà com la policia municipal els expulsava dels indrets cèntrics i en una altra ciutat (Iasi) vaig veure l’únic incident de tot el viatge entre un jove i un home gran a la pujada d’un tramvia, un dels dos d’aspecte romaní, en un instant tothom va prendre partit a favor d’un o de l’altre i les discussions van durar força estona. Les úniques persones tipus onu-casos-blaus, nosaltres. Una flor no fa estiu, ni dues primavera, però sospitós, lleig.

No voldria marxar de Romania sens fer un detall de la regió de Moldàvia amb els monestirs i esglésies pintades per fora i per dintre, una meravella.

LES VACANCES (I)

2008-09-01T00:18:00.001-07:00

LES VACANCES I

Aquest any hem anat a visitar Romania Moldàvia i Ucraïna. Estranyament els destins no han estat precedits de conflictes, de tornada tothom ha sabut que la federació Russa vol intervenir en aquelles terres.

Aterrem a Bucarest. Els aeroports sempre són la primera impressió de l’indret. En aquest cas era una impressió bona que posteriorment és refermaria com a molt bona. De camí cap a Bucarest, és a dir, a l’avió vaig conèixer a la Lessica una noia de l’Hospitalet que treballa des de fa anys a Catalunya i no pensa tornar, perquè ha conegut un xicot català, potser més endavant, quan es jubili. Ens va explicar unes quantes coses útils i interessant. El que més l’entristia era la grisor de Bucarest. Els dictadors tenen predilecció pel gris a tot arreu.

Bucarest: en obres. Ja queden poques coses de l’antic règim, les botigues i magatzem de l’època soviètica, només resten en el record dels bucarestencs i difícil de reconèixer per als viatgers. El carrer més important en obres i encara era de color gris, però es deixaven veure unes edificacions esplèndides, una barreja de modernisme i estil clàssic de l’època soviètica, ja s’han instal•lat les “millors” botigues i empreses del món. Romania està salpicada d’edificis modernistes de una bellesa extraordinària, la petita París o París de l’Est. Sembla que el color de la ciutat era una barreja de groc or i blanc, té un barri otomà (per reformar) molt interessant.

El centre de la ciutat és el centre administratius amb el “palau del poble” l’obra més colossal de l’època del dictador. És el segon parlament més gran del món. Va costar autèntiques milionades a banda de derruir set barris sencers, un munt d’esglésies... Era una barri ple de casetes i torretes que quan van ser “convidats” a marxar, van alliberar els gossos i des de llavors Romania i Bucarest de forma especial té un nombre considerable de gossos que han après a creuar aquelles avingudes desmesurades amb el semàfor verd.

Les places de Bucarest són tan immenses i plenes d’arbres que no acabes de saber que poden contenir i us asseguro que vàrem trobar des de parcs fins a cementiris. Sovint era difícil orientar-se, perquè els arbres eren tant frondosos i alts que tapaven els edificis de més sis pisos. No sé sí per a la frescor estiuenca o per amagar la ciutat a l’etern enemic.

Vàrem visitar la plaça on començà la revolució que va acabar amb la vida del dictador que dirigí amb crueltat el país amb ajudat de la temuda policia política.

Un matí, per saber com han resolt la memòria històrica ens dirigirem al museu etnogràfic Romania, abans museu del partit comunista. El museu és esplèndid (a l’Est els museus són molt didàctics). La memòria històrica per terra: dues petites esfinxs de Lenin en un racó. El dictador? No té dret a res.

L’estiu passat a Budapest vaig poder prendre bona nota d’una possible solució. La seu de la temible policia política és un museu del terror amb fotografies de les víctimes. Dalt d’una muntanya propera han col•locat les restes de les estàtues que entristien i vigilaven Budapest, ara convertides en una atracció turística.

DE CRISI EN CRISI

2008-06-03T02:53:00.000-07:00

S’ha acabat la sequera. Ja es pot escriure. Avui sembla ser que s’aixecarà el decret contra la sequera i no decretaran contra la caiguda exuberant de l’aigua. El transvasament que mai sabrem si ho era o no era, ja no es farà, ara que havíem encetat la discussió, ho deixem per una altra ocasió.

Observo que l’electricitat no ens ha abandonat. Sembla que tot és correcte, però només eren il•lusions. Escolto la notícia del dia: falten metges. És a dir, és possible que es faci un decret que dirà una cosa així: quedà prohibit posar-se malalt, el mal de panxa, d’esquena, de coll no existeix i acte seguit ens donaran una sèrie de consells de l’àvia. Probable que es consideri que si practiquéssim més els remeis tradicionals, no aniríem tant al metge i no en faltarien. La base de medicina de l’àvia era l’alcohol amb herbes i fruites macerades, no tinc clar si podrem conduir, si donarem positiu o ... ?

És evident que una mica de tot i en proporcions adequades no és possible. No crec que sigui manca de preocupació, el govern gairebé ho planifica tot. Planifica la mida i coloraines de les estàtues de les Rambles, els animalons, els ocellets..., per tant si és capaç de planificar coses més insignificants, no crec que s’oblidi de les importants, oi? O potser sí?

Bé, en tot cas us faria una recomanació: aneu preguntant a l’àvia el que feien quan els feia mal, el que sigui, són un pou de saviesa popular que no fallava mai, és una alternativa més lenta, més segura i més econòmica. Jo l’anomeno medicina de l’entorn.

A MARIA MERCÈ MARÇAL

2008-04-30T22:27:00.000-07:00

La setmana passat es va retré homenatge a Maria Mercè Marçal que va ser professora de català al primer institut de batxillerat de Sant Boi i cofundadora de l’editorial Llibres del Mall amb seu al barri de Marianao.
Arribà a Boi a la dècada dels 70, s’involucrà en la vida social i participà activament en el moviment polític i feminista i des de llavors ha format part de les nostres vides.

Al marge del seu llegat poètic extraordinari. La Maria Mercè és una figura entranyable per a moltes santboianes que la van conèixer a les classes de llengua i literatura de l’institut i que encara la recorden amb admiració per la petjada que ha deixat en les seves vides. La mestra de català, la mestra que els va posar en contacte amb la literatura catalana, amb la política, amb el feminisme.
Anys més tard marxà a Barcelona deixant no nomésexalumnes, sinó amics i amigues que la recordaran sempre. Així són les bones mestres.

DIVISA

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

A Layret

Vint bales foren, vint bales
ai!, quan trencava la nit!

Dia trenta de novembre
nit d'hores decapitades!

Vint bales foren, vint bales!

Dia trenta de novembre,
nit sense alba de matí!

Ai, com moria la nit!

Caigué la crossa del poble!
Segaren l'alè de l’aire!

Vint bales, foren, vint bales!

Malhaja qui no ho recorda,
vint escorpits al seu pit!

Ai, com sagnava la nit!
30 novembre 1920

Cau de llunes (1977)

MIQUEL PUIG I VARGAS

2008-04-23T10:20:00.001-07:00

MIQUEL PUIG I VARGAS

El passat 17 d’abril es va celebrar a la seu de la UGT de Catalunya un acte en record de Miquel Puig i Vargas que va morir el novembre passat.

Hi havia gent de diverses formacions polítiques, els companys i companyes del sindicat UGT on treballava des de feia uns anys, la colla dels amics del maig del 79... Ens unia al Miquel més de 30 anys d’amistat, de coincidències, de discrepàncies, però per damunt de tot, recordarem sempre el seu entusiasme. Sempre tenia algun projecte, algun matís nou, algun punt de vista diferent... Vàrem parlar a casa seva uns dies abans i encara m’explicava nous projectes. Va ser dur escoltar-lo.

Crec que al món hi ha dues classes de persones; els que posen anys a la vida, els que posen vida als anys (el Miquel), els optimistes irònics (el Miquel), els pessimistes virulents, els que encara creuen en les utopies (el Miquel), els que ja han dimitit de tot, els que saben fer front a les adversitats (el Miquel) els que no les superen, els que viuen la vida intensament (el Miquel) els que la deixant lliscar, els apassionats (el Miquel) els indiferents.

Totes aquestes coses admiràvem del Miquel. Va ser el nostre representant al primer ajuntament democràtic per la candidatura LRC-PSAN, l’inici dels somnis. Van passar els anys i els somnis. Les utopies donaren lloc a irrellevants realitats. Ens adaptàrem, canviàrem, evolucionàrem, així és la vida.

Hi ha persones de difícil encasellament. La seva vida fou la suma de moltes evolucions, la seva motxilla, plena de detalls i matisos virolats, però com diu l’amic Joan Tudela: Somiar un futur millor és un luxe que ningú no ens pot prendre (...), i jo afegeixo: fou el mestre dels somnis i ara haurem de continuar somniant, oi que sí? Ho farem.

LA IMAGINACIÓ AL PODER

2008-04-16T11:10:00.000-07:00

És quan dormo que hi veig clar. Aquest matí he vist la besllum. Després dels resultats de l’informe PISA, penso que el govern ha decidit augmentar el nivell cultural de la població adulta.

Fixeu-vos, cada quatre o cinc mesos ens plantegen una mena de juguesca. En aquests moments toca l’aigua. És indubtable que els nostres coneixements han augmentat considerablement, hem escoltat debats, hem donat l’opinió, hem après geografia en abundància, coneixem més rius, què és una conca, que és un pantà, on estan situats, què són les dessalinitzadores, què és un transvasament... Bé, amb el tema del mot transvasament, encara ens fem una mica d’embolic. Ahir vaig buscar la paraula al diccionari de l’IEC i aquest matí he volgut tornar-la a consultar i no hi era, diu una cosa així com: no s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca, per tant, té raó el govern: allò que no té nom, no existeix.
Crec que seria més oportú dir que es farà una mena de trànsit per a la redistribució del bé escàs. Segur que aquesta nova accepció li agrada més al Baltasar. I fins i tot, amb sort i algun miracle, quan arribi l’aigua ens pot surti aigua, pans i peixos, seria fantàstic.
L’altra cosa que hem descobert és que el tripartit no es diu així perquè, estigui format per tres partits, és perquè fa tres funcions: una, governar més o menys, l’altra, hissar el nivell cultural i l’última, entretenir. És magnífic, jo crec que no els podem demanar res més.
Ara, no és que sigui mal pensada, però crec que la propera juguesca podria ser: tema: MAT, lloc: comarques gironines, problema: manca d’energia elèctrica, solució: construcció urgent de la línia d’alta tensió, enigma: si, no, no sé, potser, no però sí..., i altra cop tota la ciutadania de cap a les enciclopèdies.
Apa, a estudiar!

PER L'ABRIL, AIGÜES MIL

2008-04-04T11:59:00.000-07:00

Des de la més absoluta ignorància, el tema de l’aigua és un despropòsit més dels polítics, més preocupats per grans declaracions i defenses de variables postures, que per solucions eficients.

Sembla que en poc temps, l’àrea metropolitana no tindrà aigua suficient, i per tant han d’aconseguir aigua per a boca per més de set milions d’habitants, d’on la trauran? No sé sap, de moment les possible solucions no estan clares malgrat la urgència. Del Segre?, mala solució, hi ha molta oposició i el que és pitjor, sembla que abans d’iniciar els acords necessaris, ja havien anat a terres alienes a endinsar estaques. Genial, aquestes són les bones pràctiques del govern de Catalunya? Les dessalinitzadores, potser?, tenen tantes crítiques i oposició com la solució del Segre.

Mentre, ha entrat en funcionament un decret de sancions per a qui faci mal ús de l’aigua. Podem denunciar al veí per males pràctiques, és a dir, que ens convertim tots plegats en una mena de policia que recorda massa a models socials caducs, afortunadament. Es podrien fer altres coses? Sí. Un ús més racional des de fa molts anys i reclamat per totes les organitzacions ecologistes. I per què no, si totes les solucions són cares, no hagués estat més barat i sostenible ajudar econòmicament a la pagesia a la reconversió dels tradicionals regadius pel famós gota a gota? Quanta aigua s’hagués estalviat?

A l’hora de cercar culpables del malbaratament del bé escàs tots som sospitosos i s’apunten en diverses direccions; uns acusen a la pagesia, d’altres a la indústria, ningú diu res dels hotels, que segur que fan ús i abús, ni de la manca de manteniment de les conduccions que transporten l’aigua. Qui són els culpables reals? Tothom, però uns més que d’altres. Com es podria millorar l’estalvi? S’ha de fer una acció o moltes? Tot problema té una o diverses solucions, però en aquesta ocasió no sabem, si sabem alguna cosa certa que s’acosti a la solució, perquè cadascú diu no o sí, fa coses absolutament contradictòries i diferents, segons siguin tiris o troians. I amb tot això es pretén la complicitat de la ciutadania? Sembla força complicat, tot plegat.

Els que pensen, que no són molts i se’ls escolta poc, fa anys que ens avisaven que l’aigua seria el motiu dels futurs conflictes, sembla que nosaltres hem encetat el cicle. No només ens barallem per qualsevol cosa, sinó que ara hi afegim una cosa tan seriosa com és l’aigua. Una idea, senzilla: podríem començar per canviar les relacions socials entre nosaltres i l’entorn. Podríem cercar solucions pensant en el bé comú, un bé també molt escàs.

LA RAMBLA ÉS VIVA

2008-03-30T12:33:00.000-07:00

Avui a Catalunya s’han plantat 35.000 arbres a l’Empordà, al Pla de l’Urgell i al Vallès. 35.000 arbres que actuaran per millorar una de les zones més afectades d’Europa per la desertització, el canvi climàtic, la desforestació i els incendis d’estiu.

La campanya ha estat organitzada per dues entitats: Catalunya Ràdio per celebrar el 25è aniversari i el 10è aniversari de la Fundació Territori i Paisatge, entitat de la Caixa, dedicada a la conservació i la compra de territoris d’interès ecològic. La FTP ha organitzat diverses campanyes de promoció i difusió del medi, entre els projectes més propers cal destacar el del Parc Agrari del Baix Llobregat, dels productes autòctons de la comarca..., (a Sant Boi, avui s’ha celebrat la festa de la carxofa) i desconec si també col•laboren o han col•laborat en el pla de recuperació del riu Llobregat totalment respectuós amb la tradició dels rius mediterranis i que significarà la recuperació d’un espai emblemàtic per a Sant Boi.

No sabem si una flor farà estiu, si tindran un desenvolupament i creixement correcte, si patiran restriccions d’aliments o bé gaudiran d’una llarga vida i creixeran com els nens i les nenes que han ajudat a plantar-los, però el que sí que sabem és que accions com aquestes i d’altres són absolutament necessàries, per diversos motius: una ver viure i conviure amb un medi menys contaminat. L’altre motiu està relacionat amb el parc agrari del Baix Llobregat i aquí sí que crec que es podrien fer coses per aquestes contrades. De la mateixa manera que s’intenta recuperar el medi es podrien recuperar els tradicionals mercats de fruita i verdura setmanals, per exemple els dissabtes, per exemple a les Rambles i acompanyats de productes naturals i artesanals. A més, segur que al cap d’un temps podríem dir: la Rambla és viva.

CIUTADANA ANÒNIMA

2008-03-19T10:57:00.000-07:00

Xarxa Santboiana ja té 150 blocaires, això hauria estat motiu d’alegria, però en el cas d’aquest últim bloc és un crit desesperat d’una dona que denuncia el mobbing que des de fa més de 4 anys està rebent per part de la propietat de l’immoble del costat de casa seva, primer contra el seu habitatge i en aquests moments de forma més contundent: forat i runa a la seva habitació.

Segons explica, ha fet tot tipus de gestions davant de totes les institucions: ajuntament de Sant Boi, Síndic de Greuges, Mossos d’Esquadra, jutjat..., sense cap resultat, excepció del Síndic de Catalunya que sempre es mostra sensible. Massa sovint, hi ha persones que només aconsegueixen demostrar la insensibilitat de les institucions. Les solucions haurien de ser més fàcils, oi?

Ara bé, fins aquí el relat, ara cal animar-la a cercar solucions. Sant Boi té una xarxa solidària d’associacions i persones que sempre han estat disposades a millorar la qualitat de vida; hi ha partits polítics, associacions de tot tipus, i en particular, l’associació de dones i el defensor de la ciutadania de Sant Boi. Un a un són pocs, però tots junts som molts.

Vull creure que Sant Boi està governat per les persones que es presenten a les eleccions i no per forces ocultes poderoses. Crec que les injustícies funcionen fins que es fan visibles. Crec en la justícia, lenta però justa normalment i encara crec en les institucions. Crec que l’Ajuntament sortit de les últimes eleccions, ha de posar-se a treballar per no decebre la ciutadania, i també crec que haurien de controlar el sector immobiliari de manera permanent abans d’esclatar tanta immoralitat. Hi ha massa exemples.

I per últim, ens tens a tots i totes (blocaires de la xarxa), tenim l’obligació solidària d’ajudar-te, perquè ajudar-te significa un horitzó d’esperança. Ànim ara ja formem part de la solució.

Si voleu llegir l’article sencer, el trobareu a http://xarxasantboiana.cat Contra la violència immobiliària a Sant Boi .

BUDA VA EXPLOTAR PER VERGONYA

2008-03-06T11:59:00.000-08:00

S’ha estrenat a Barcelona Buda va explotar per vergonya de la jove directora Hana Makhmalba (Iran), us la recomano. Al Festival de Sant Sebastià de 2007 va obtenir el premi especial del jurat. Hana va néixer a Teheran fa 18 anys, va abandonar molt aviat l’escola per ingressar en una altra: l’escola de cinema del seu pare. Ha fet diversos curtmetratge, va publicar un llibre de poemes als 15 anys, i aquesta és la seva primera pel•lícula.

Buda va explotar per vergonya és una metàfora de la dura vida de les dones per aquelles contrades, on els nens juguen a reproduir la violència viscuda contra les nenes. La protagonista viu a les coves de la vall de Baktay i la seva il•lusió és anar a l’escola per escoltar boniques històries.

Hola Kosova!

2008-02-17T07:05:00.000-08:00

Tungjatjeta Kosova!

Aquest estiu vaig anar a Kosova. Jo volia anar a veure Kosova independent, però a nivell oficial, encara no ho era. La realitat, quan vaig arribar prop del territori de Kosova, un destacament de l’ONU em van demanar el passaport i van prendre les dades, no em van posar cap segell. Jo anava convençuda que encara era una part de Sèrbia, però la realitat ja era una mica diferent. Tenien una altra moneda: l’euro i ningú em va canviar els dinars serbis. El territori estava fortament protegit, tenien aeroport propi, universitat i una economia aturada a l’espera de novetats. Kosova era i és un dels territoris més pobres de l’antiga Iugoslàvia.

Diuen que la guerra dels Balcans va començar a Kosova i acabarà a Kosova, potser diumenge es tanqui una de les últimes tragèdies d’Europa, i amb sort, sense grans aldarulls. Dins el territori de Kosova viuen uns 2 milions de persones, una minoria sèrbia (120.000) i 16.000 soldats de la KFOR per protegir el procés i amb una àmplia col•laboració de la UE. Recolzen la independència diversos països de la UE i els EUA, en contra Sèrbia i Rússia.

Mentre a Kosova ja està tot preparat per rebre la independència amb limitacions, tantes vegades aplaçada, Sèrbia s’ha preparat per aigualir la festa: ha anunciat que els tallarà els subministraments d’aigua, telèfon i llum, cap novetat ja estan acostumats, el llum no crec que el trobin a faltar, a l’estiu, tota Pristina funcionava amb els sorollosos generadors.

La república laica i multiètnica de Kosova és ja una realitat. Sort Kosova.