LES VACANCES I
Aquest any hem anat a visitar Romania Moldàvia i Ucraïna. Estranyament els destins no han estat precedits de conflictes, de tornada tothom ha sabut que la federació Russa vol intervenir en aquelles terres.
Aterrem a Bucarest. Els aeroports sempre són la primera impressió de l’indret. En aquest cas era una impressió bona que posteriorment és refermaria com a molt bona. De camí cap a Bucarest, és a dir, a l’avió vaig conèixer a la Lessica una noia de l’Hospitalet que treballa des de fa anys a Catalunya i no pensa tornar, perquè ha conegut un xicot català, potser més endavant, quan es jubili. Ens va explicar unes quantes coses útils i interessant. El que més l’entristia era la grisor de Bucarest. Els dictadors tenen predilecció pel gris a tot arreu.
Bucarest: en obres. Ja queden poques coses de l’antic règim, les botigues i magatzem de l’època soviètica, només resten en el record dels bucarestencs i difícil de reconèixer per als viatgers. El carrer més important en obres i encara era de color gris, però es deixaven veure unes edificacions esplèndides, una barreja de modernisme i estil clàssic de l’època soviètica, ja s’han instal•lat les “millors” botigues i empreses del món. Romania està salpicada d’edificis modernistes de una bellesa extraordinària, la petita París o París de l’Est. Sembla que el color de la ciutat era una barreja de groc or i blanc, té un barri otomà (per reformar) molt interessant.
El centre de la ciutat és el centre administratius amb el “palau del poble” l’obra més colossal de l’època del dictador. És el segon parlament més gran del món. Va costar autèntiques milionades a banda de derruir set barris sencers, un munt d’esglésies... Era una barri ple de casetes i torretes que quan van ser “convidats” a marxar, van alliberar els gossos i des de llavors Romania i Bucarest de forma especial té un nombre considerable de gossos que han après a creuar aquelles avingudes desmesurades amb el semàfor verd.
Les places de Bucarest són tan immenses i plenes d’arbres que no acabes de saber que poden contenir i us asseguro que vàrem trobar des de parcs fins a cementiris. Sovint era difícil orientar-se, perquè els arbres eren tant frondosos i alts que tapaven els edificis de més sis pisos. No sé sí per a la frescor estiuenca o per amagar la ciutat a l’etern enemic.
Vàrem visitar la plaça on començà la revolució que va acabar amb la vida del dictador que dirigí amb crueltat el país amb ajudat de la temuda policia política.
Un matí, per saber com han resolt la memòria històrica ens dirigirem al museu etnogràfic Romania, abans museu del partit comunista. El museu és esplèndid (a l’Est els museus són molt didàctics). La memòria històrica per terra: dues petites esfinxs de Lenin en un racó. El dictador? No té dret a res.
L’estiu passat a Budapest vaig poder prendre bona nota d’una possible solució. La seu de la temible policia política és un museu del terror amb fotografies de les víctimes. Dalt d’una muntanya propera han col•locat les restes de les estàtues que entristien i vigilaven Budapest, ara convertides en una atracció turística.
Aterrem a Bucarest. Els aeroports sempre són la primera impressió de l’indret. En aquest cas era una impressió bona que posteriorment és refermaria com a molt bona. De camí cap a Bucarest, és a dir, a l’avió vaig conèixer a la Lessica una noia de l’Hospitalet que treballa des de fa anys a Catalunya i no pensa tornar, perquè ha conegut un xicot català, potser més endavant, quan es jubili. Ens va explicar unes quantes coses útils i interessant. El que més l’entristia era la grisor de Bucarest. Els dictadors tenen predilecció pel gris a tot arreu.
Bucarest: en obres. Ja queden poques coses de l’antic règim, les botigues i magatzem de l’època soviètica, només resten en el record dels bucarestencs i difícil de reconèixer per als viatgers. El carrer més important en obres i encara era de color gris, però es deixaven veure unes edificacions esplèndides, una barreja de modernisme i estil clàssic de l’època soviètica, ja s’han instal•lat les “millors” botigues i empreses del món. Romania està salpicada d’edificis modernistes de una bellesa extraordinària, la petita París o París de l’Est. Sembla que el color de la ciutat era una barreja de groc or i blanc, té un barri otomà (per reformar) molt interessant.
El centre de la ciutat és el centre administratius amb el “palau del poble” l’obra més colossal de l’època del dictador. És el segon parlament més gran del món. Va costar autèntiques milionades a banda de derruir set barris sencers, un munt d’esglésies... Era una barri ple de casetes i torretes que quan van ser “convidats” a marxar, van alliberar els gossos i des de llavors Romania i Bucarest de forma especial té un nombre considerable de gossos que han après a creuar aquelles avingudes desmesurades amb el semàfor verd.
Les places de Bucarest són tan immenses i plenes d’arbres que no acabes de saber que poden contenir i us asseguro que vàrem trobar des de parcs fins a cementiris. Sovint era difícil orientar-se, perquè els arbres eren tant frondosos i alts que tapaven els edificis de més sis pisos. No sé sí per a la frescor estiuenca o per amagar la ciutat a l’etern enemic.
Vàrem visitar la plaça on començà la revolució que va acabar amb la vida del dictador que dirigí amb crueltat el país amb ajudat de la temuda policia política.
Un matí, per saber com han resolt la memòria històrica ens dirigirem al museu etnogràfic Romania, abans museu del partit comunista. El museu és esplèndid (a l’Est els museus són molt didàctics). La memòria històrica per terra: dues petites esfinxs de Lenin en un racó. El dictador? No té dret a res.
L’estiu passat a Budapest vaig poder prendre bona nota d’una possible solució. La seu de la temible policia política és un museu del terror amb fotografies de les víctimes. Dalt d’una muntanya propera han col•locat les restes de les estàtues que entristien i vigilaven Budapest, ara convertides en una atracció turística.
