A MARIA MERCÈ MARÇAL

La setmana passat es va retré homenatge a Maria Mercè Marçal que va ser professora de català al primer institut de batxillerat de Sant Boi i cofundadora de l’editorial Llibres del Mall amb seu al barri de Marianao.
Arribà a Boi a la dècada dels 70, s’involucrà en la vida social i participà activament en el moviment polític i feminista i des de llavors ha format part de les nostres vides.

Al marge del seu llegat poètic extraordinari. La Maria Mercè és una figura entranyable per a moltes santboianes que la van conèixer a les classes de llengua i literatura de l’institut i que encara la recorden amb admiració per la petjada que ha deixat en les seves vides. La mestra de català, la mestra que els va posar en contacte amb la literatura catalana, amb la política, amb el feminisme.
Anys més tard marxà a Barcelona deixant no nomésexalumnes, sinó amics i amigues que la recordaran sempre. Així són les bones mestres.

DIVISA

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

A Layret

Vint bales foren, vint bales
ai!, quan trencava la nit!

Dia trenta de novembre
nit d'hores decapitades!

Vint bales foren, vint bales!

Dia trenta de novembre,
nit sense alba de matí!

Ai, com moria la nit!

Caigué la crossa del poble!
Segaren l'alè de l’aire!

Vint bales, foren, vint bales!

Malhaja qui no ho recorda,
vint escorpits al seu pit!

Ai, com sagnava la nit!
30 novembre 1920

Cau de llunes (1977)

MIQUEL PUIG I VARGAS

MIQUEL PUIG I VARGAS

El passat 17 d’abril es va celebrar a la seu de la UGT de Catalunya un acte en record de Miquel Puig i Vargas que va morir el novembre passat.

Hi havia gent de diverses formacions polítiques, els companys i companyes del sindicat UGT on treballava des de feia uns anys, la colla dels amics del maig del 79... Ens unia al Miquel més de 30 anys d’amistat, de coincidències, de discrepàncies, però per damunt de tot, recordarem sempre el seu entusiasme. Sempre tenia algun projecte, algun matís nou, algun punt de vista diferent... Vàrem parlar a casa seva uns dies abans i encara m’explicava nous projectes. Va ser dur escoltar-lo.

Crec que al món hi ha dues classes de persones; els que posen anys a la vida, els que posen vida als anys (el Miquel), els optimistes irònics (el Miquel), els pessimistes virulents, els que encara creuen en les utopies (el Miquel), els que ja han dimitit de tot, els que saben fer front a les adversitats (el Miquel) els que no les superen, els que viuen la vida intensament (el Miquel) els que la deixant lliscar, els apassionats (el Miquel) els indiferents.

Totes aquestes coses admiràvem del Miquel. Va ser el nostre representant al primer ajuntament democràtic per la candidatura LRC-PSAN, l’inici dels somnis. Van passar els anys i els somnis. Les utopies donaren lloc a irrellevants realitats. Ens adaptàrem, canviàrem, evolucionàrem, així és la vida.

Hi ha persones de difícil encasellament. La seva vida fou la suma de moltes evolucions, la seva motxilla, plena de detalls i matisos virolats, però com diu l’amic Joan Tudela: Somiar un futur millor és un luxe que ningú no ens pot prendre (...), i jo afegeixo: fou el mestre dels somnis i ara haurem de continuar somniant, oi que sí? Ho farem.

LA IMAGINACIÓ AL PODER

És quan dormo que hi veig clar. Aquest matí he vist la besllum. Després dels resultats de l’informe PISA, penso que el govern ha decidit augmentar el nivell cultural de la població adulta.

Fixeu-vos, cada quatre o cinc mesos ens plantegen una mena de juguesca. En aquests moments toca l’aigua. És indubtable que els nostres coneixements han augmentat considerablement, hem escoltat debats, hem donat l’opinió, hem après geografia en abundància, coneixem més rius, què és una conca, que és un pantà, on estan situats, què són les dessalinitzadores, què és un transvasament... Bé, amb el tema del mot transvasament, encara ens fem una mica d’embolic. Ahir vaig buscar la paraula al diccionari de l’IEC i aquest matí he volgut tornar-la a consultar i no hi era, diu una cosa així com: no s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca, per tant, té raó el govern: allò que no té nom, no existeix.
Crec que seria més oportú dir que es farà una mena de trànsit per a la redistribució del bé escàs. Segur que aquesta nova accepció li agrada més al Baltasar. I fins i tot, amb sort i algun miracle, quan arribi l’aigua ens pot surti aigua, pans i peixos, seria fantàstic.
L’altra cosa que hem descobert és que el tripartit no es diu així perquè, estigui format per tres partits, és perquè fa tres funcions: una, governar més o menys, l’altra, hissar el nivell cultural i l’última, entretenir. És magnífic, jo crec que no els podem demanar res més.
Ara, no és que sigui mal pensada, però crec que la propera juguesca podria ser: tema: MAT, lloc: comarques gironines, problema: manca d’energia elèctrica, solució: construcció urgent de la línia d’alta tensió, enigma: si, no, no sé, potser, no però sí..., i altra cop tota la ciutadania de cap a les enciclopèdies.
Apa, a estudiar!

PER L'ABRIL, AIGÜES MIL

Des de la més absoluta ignorància, el tema de l’aigua és un despropòsit més dels polítics, més preocupats per grans declaracions i defenses de variables postures, que per solucions eficients.

Sembla que en poc temps, l’àrea metropolitana no tindrà aigua suficient, i per tant han d’aconseguir aigua per a boca per més de set milions d’habitants, d’on la trauran? No sé sap, de moment les possible solucions no estan clares malgrat la urgència. Del Segre?, mala solució, hi ha molta oposició i el que és pitjor, sembla que abans d’iniciar els acords necessaris, ja havien anat a terres alienes a endinsar estaques. Genial, aquestes són les bones pràctiques del govern de Catalunya? Les dessalinitzadores, potser?, tenen tantes crítiques i oposició com la solució del Segre.

Mentre, ha entrat en funcionament un decret de sancions per a qui faci mal ús de l’aigua. Podem denunciar al veí per males pràctiques, és a dir, que ens convertim tots plegats en una mena de policia que recorda massa a models socials caducs, afortunadament. Es podrien fer altres coses? Sí. Un ús més racional des de fa molts anys i reclamat per totes les organitzacions ecologistes. I per què no, si totes les solucions són cares, no hagués estat més barat i sostenible ajudar econòmicament a la pagesia a la reconversió dels tradicionals regadius pel famós gota a gota? Quanta aigua s’hagués estalviat?

A l’hora de cercar culpables del malbaratament del bé escàs tots som sospitosos i s’apunten en diverses direccions; uns acusen a la pagesia, d’altres a la indústria, ningú diu res dels hotels, que segur que fan ús i abús, ni de la manca de manteniment de les conduccions que transporten l’aigua. Qui són els culpables reals? Tothom, però uns més que d’altres. Com es podria millorar l’estalvi? S’ha de fer una acció o moltes? Tot problema té una o diverses solucions, però en aquesta ocasió no sabem, si sabem alguna cosa certa que s’acosti a la solució, perquè cadascú diu no o sí, fa coses absolutament contradictòries i diferents, segons siguin tiris o troians. I amb tot això es pretén la complicitat de la ciutadania? Sembla força complicat, tot plegat.

Els que pensen, que no són molts i se’ls escolta poc, fa anys que ens avisaven que l’aigua seria el motiu dels futurs conflictes, sembla que nosaltres hem encetat el cicle. No només ens barallem per qualsevol cosa, sinó que ara hi afegim una cosa tan seriosa com és l’aigua. Una idea, senzilla: podríem començar per canviar les relacions socials entre nosaltres i l’entorn. Podríem cercar solucions pensant en el bé comú, un bé també molt escàs.