PERSÈPOLIS

PERSÈPOLIS

Us recomano la pel•lícula. A través dels records de la petita Marjane coneixerem uns retalls de la recent història de l’Iran.
Marjane és la filla d’una família progressista de l’Iran. Als catorze anys l’envien a estudiar a Europa, passà per diverses vicissituds, tornà a l’Iran i definitivament empren el vol cap a França on viu actualment, feliç.
Marjane representa la il•lusió i el canvi de la joventut dels anys setanta. Poca diferència hi ha entre els somnis de Marjane i els somnis a casa nostra, per exemple, els del Miquel. A casa nostra entraren aires respirables, a l’Iran més que asfixiants. L’arribada del nou règim significà opressió per a tota la ciutadania i de forma molt especial per a totes les dones que no han renunciat mai a la llibertat. Diuen les feministes iranianes, que no hi cap dona entre setze i seixanta anys que no hagi estat multada per no portar la roba segons el cànon de la revolució: el xador negre. I tot això es fa en nom, exclusivament, del totalitarisme.
Marjane Satrapi, Shirin Ebadi (premi Nobel de la Pau 2003) i Hana Makhmalbaf (premi especial de l’últim festival de cinema de Sant Sebastià) són una petita mostra d’aquesta contesa col•lectiva.
Persèpolis és patrimoni de la humanitat. La batalla contra la violència i l’opressió de les dones arreu del món, també hauria de ser-ho.

L'ESPORT

Ara que tothom parla d’infraestructures, esvorancs, AVE i altres qüestions similars, per no fer-me repetitiva he decidit que jo parlaré de l’esport.

Diuen que l’esport és molt bo per a la salut i el benestar de les persones, a mi no m’agrada massa. De jove i d’això ja fa força temps, vaig començar a practicar bàsquet, no era gens bona, crec que en tres anys faig fer dues cistelles i ho vaig deixar.

Durant el franquisme vaig practicar el quatre-cents metros lliures, ho feia bastant bé. Era una mena d’esport obligatori. Hi participàvem; la joventut, la gent una mica més grans, els estudiants i els treballadors, les treballadores i els afiliats als clubs de l’època. Eren unes convocatòries que hi havia de tant en tant. La convocatòria, sovint, era una mica confusa, però...

Amb l’arribada de la democràcia, vaig decidir deixar l’esport definitivament, fins que fa poc temps, vaig observar que estava practicant altra vegada esport sense saber-ho i aquesta vegada de risc, ja que fa cada dia agafo el transport públic.

Jo crec que les autoritats havien constatat que la ciutadania no feia esport i han decidit oferir-nos una doble possibilitat: aventura i risc. Tot integrat i com diu l’eslògan: vagis on vagis gaudeix del trajecte. Això és imaginació.