ULLS QUE VEUEN, ULLS QUE NO VEUEN

ULLS QUE VEUEN, ULLS QUE NO VEUEN

Fa mesos que a Europa s’enceten debats que directe o indirectament estan relacionats amb la comunitat musulmana. El denominador comú sempre és la proximitat d’una comtessa electoral. A casa nostra, la primera cita electoral és a la tardor, va començar fa uns mesos a la població de Vic, amb un tema relacionat amb els serveis que presten els ajuntaments a la població immigrada.

No és cap casualitat que el tema comencés a Vic ja que té una nodrida població musulmana i una representació d’un dels partits més xenòfobs de Catalunya. Ara les circumstàncies són diferents, aquest partit veu la possibilitat de tenir representants a d’altres localitats. La crisi provoca reaccions molt viscerals, i discursos fàcils contra les capes més febles de la societat, s’oblida que la població immigrada no ha provocat la crisi, s’oblida la contribució a la riquesa del país i alguns voldrien retornar-los als països d’origen com si es tractés d’una mercaderia més.

Ara bé, per què s’han sumat els partits polítics majoritaris? La resposta la trobaríem en les enquestes d’opinió o d'intenció de vot. Tots els partits tenen les seves enquestes i les seves travesses i els ha agafat la por al discurs xenòfob.

Els partits amb possibilitats de governar tenen por que la crisi i l’atur els passi factura, els resti vots i els acusin d’afavorir a la població immigrada. Res de nou sota el cel de la vella Europa. És el discurs fàcil, recurrent, dels temps de crisi: tot un clàssic, el pitjor de la nostra tradició. La política és pedagogia i cal practicar-la en temps de bonança i en temps de crisi. La UE sempre ha advertit d’aquestes actituds xenòfobes i molt concretament a Espanya que de tant en tant apareixen certs episodis preocupants.

Tampoc és nou encetar temes de debat relacionats amb la comunitat musulmana. A Catalunya, fa anys es va discutir sobre el famós mocador que portaven les joves i les alumnes i finalment es va acceptar que era millor portar mocador i anar a escola que deixar a una part de la població sense escolaritzar. Va triomfar el sentit comú, eren temps de concòrdia.

Ara li ha tocat el torn al niqab i al burka i els ajuntaments s’afanyen a legislar sobre l’assumpte sense tenir en compte el nombre d’usuàries, els motius i en aquests moments dubto que algú sigui capaç de donar un nombre més o menys exacte de la magnitud del fenomen. Fenomen que no agrada a gairebé ningú i que un 70 % de la població europea prohibiria en l’esfera pública, és a dir, als carrers si es pogués, de moment només a les instal•lacions municipals...

Jo no tinc la solució, però tinc alguns interrogants per compartir en relació amb els arguments utilitzats fins ara: si no estiguéssim a les portes d’unes eleccions, haguessin actuat de la mateixa manera? podem prohibir el burka i el niqab, podrem combatre les idees que el sustenten? Ha quedat clar que una cosa són les religions i una altra les interpretacions? Què farem el dia que la nostra veïna de tota la vida –autòctona- es posi el niqab o el burka, també direm que ens fa por? Ens fan por les dones que no mostren la cara, i els joves que van tapats amb gorres i caputxes i ulleres també o no? Comencen prohibint el burka i el niqab i acabarem prohibint...? Què ens fa por, la diferència, l’altra, l’altre, el desconeixement, la manca d’arguments...?

Recordeu aquella frase que deia prohibit prohibir. La convivència, la gestió de la diversitat cultural i social implica quelcom més que prohibicions, implica diàleg, acostament, complicitat, espais compartits, comprensió, cerca de solucions des del consens...