PERSÈPOLIS
Us recomano la pel•lícula. A través dels records de la petita Marjane coneixerem uns retalls de la recent història de l’Iran.
Marjane és la filla d’una família progressista de l’Iran. Als catorze anys l’envien a estudiar a Europa, passà per diverses vicissituds, tornà a l’Iran i definitivament empren el vol cap a França on viu actualment, feliç.
Marjane representa la il•lusió i el canvi de la joventut dels anys setanta. Poca diferència hi ha entre els somnis de Marjane i els somnis a casa nostra, per exemple, els del Miquel. A casa nostra entraren aires respirables, a l’Iran més que asfixiants. L’arribada del nou règim significà opressió per a tota la ciutadania i de forma molt especial per a totes les dones que no han renunciat mai a la llibertat. Diuen les feministes iranianes, que no hi cap dona entre setze i seixanta anys que no hagi estat multada per no portar la roba segons el cànon de la revolució: el xador negre. I tot això es fa en nom, exclusivament, del totalitarisme.
Marjane Satrapi, Shirin Ebadi (premi Nobel de la Pau 2003) i Hana Makhmalbaf (premi especial de l’últim festival de cinema de Sant Sebastià) són una petita mostra d’aquesta contesa col•lectiva.
Persèpolis és patrimoni de la humanitat. La batalla contra la violència i l’opressió de les dones arreu del món, també hauria de ser-ho.
Us recomano la pel•lícula. A través dels records de la petita Marjane coneixerem uns retalls de la recent història de l’Iran.
Marjane és la filla d’una família progressista de l’Iran. Als catorze anys l’envien a estudiar a Europa, passà per diverses vicissituds, tornà a l’Iran i definitivament empren el vol cap a França on viu actualment, feliç.
Marjane representa la il•lusió i el canvi de la joventut dels anys setanta. Poca diferència hi ha entre els somnis de Marjane i els somnis a casa nostra, per exemple, els del Miquel. A casa nostra entraren aires respirables, a l’Iran més que asfixiants. L’arribada del nou règim significà opressió per a tota la ciutadania i de forma molt especial per a totes les dones que no han renunciat mai a la llibertat. Diuen les feministes iranianes, que no hi cap dona entre setze i seixanta anys que no hagi estat multada per no portar la roba segons el cànon de la revolució: el xador negre. I tot això es fa en nom, exclusivament, del totalitarisme.
Marjane Satrapi, Shirin Ebadi (premi Nobel de la Pau 2003) i Hana Makhmalbaf (premi especial de l’últim festival de cinema de Sant Sebastià) són una petita mostra d’aquesta contesa col•lectiva.
Persèpolis és patrimoni de la humanitat. La batalla contra la violència i l’opressió de les dones arreu del món, també hauria de ser-ho.
0 comentaris:
Publica un comentari